Fem la Guerra perquè ens la fan 18 juliol 1937
“Fem una guerra terrible, guerra sobre el cos de la nostra pròpia pàtria; però nosaltres fem la guerra perquè ens la fan. Nosaltres som els agredits; és a dir, nosaltres, la República, l’Estat que nosaltres tenim l’obligació de defensar. Ells ens combaten; per això combatem nosaltres.
La nostra justificació és plena davant la consciència més exigent, davant la història més rigorosa. Mai hem agredit a ningú; mai la República, ni l’Estat, ni els seus governs han pogut no ja justificar, sinó disculpar o excusar un alçament en armes contra l’Estat. La nostra posició s’ha enfortit en aquests sis mesos.
Sàpiga el món sencer i sàpiguen-ho els espanyols tots, els que combaten a un costat i als que combaten l’altre: nosaltres fem la guerra per deure, i en el compliment de l deure estem disposats a persistir amb tanta tenacitat com sigui necessari per aconseguir el nostre fi .
Jo m’oposaré amb el pes de la meva autoritat i amb tot el poder que tinga, moral o personal, allà on estiga, al fet que el dia de la pau, puga entrar mai en un rapte d’alienació per els vies de l ‘odi, de la venjança, de la sagnant revenja. Odi i per causants de la desventura d’Espanya, els pitjors consellers que un home puga prendre per a la seua vida personal, i sobre tot a la vida pública “
Aquestes van ser les paraules de Manuel Azaña, president de la II república, en l’anomenat el discurs de la pau. Va ser al paranimf de la Nau i va ser quan es va designar València com a capital de la Segona República durant la Guerra Civil Espanyola, una situació que es va perllongar durant onze mesos.
València no només es va erigir com el principal focus administratiu, amb les principals institucions de país, traslladades a la ciutat del Túria davant l’avanç de les tropes de el bàndol revoltat cap a Madrid, sinó que també va ser la ciutat d’acollida de refugiats de tot Espanya, un aspecte menys conegut. Així mateix, la ciutat va patir bombardejos i carestia.
Altres perills de la guerra van ser els bombardejos sobre el Museu del Prat a Madrid. València va ser el lloc elegit per salvaguardar les obres d’art d’aquest museu. Josep Renau fou un dels màxims responsables del salvament del tresor artístic nacional. Renau va elegir l’Església de Col·legi del Patriarca com a refugi de les obres d’art.
Es van triar les parts més resistents, les capelles laterals a la nau central i, entre aquestes, les que per la seva orientació es trobaven fora de perill dels bombardejos marítims per a albergar aquelles obres, com las Meninas, que per les seves dimensions no podien entrar pels accessos de la fortalesa de les torres de Serrans.