Des de finals de l’any 1936 i fins a 1937 la ciutat de València va acollir el Govern de la República que s’havia traslladat de Madrid, convertint-se en la capital provisional de la Segona República Espanyola en plena Guerra Civil.
Durant aquest curt però crucial període de temps la ciutat va canviar per complet, tant pel que fa a la seva imatge urbana com a la vida quotidiana dels valencians i les valencianes.
L’arribada d’intel·lectuals, artistes, polítics, refugiats, periodistes, delegacions i diplomàtics estrangers va transformar València en una urbe cosmopolita on la vida transcorria als cafès literaris, cinemes, teatres i seus socials, caracteritzats per la seva constant activitat.
Els llocs amb història no són únicament monuments o enclavaments privilegiats; els mateixos carrers o places, com a espais públics de la ciutat, constitueixen importants llocs per a la memòria col·lectiva.
Posar el nom a un carrer o plaça suposa una elecció realitzada per un òrgan de poder, l’objectiu pot ser el de perpetuar el record d’una persona o esdeveniments històrics i dates importants, i en el qual és determinant el context en el qual es fa. D’aquesta manera, la llista de carrers urbà va canviar segons estigués vigent la República o la Dictadura; com a exemples d’això, l’actual avinguda Maria Cristina, anomenada Pablo Iglesias durant la República, i la plaça de l’Ajuntament, anomenada així en l’actualitat però que ha passat per diferents denominacions: plaça Emilio Castelar, plaça del Caudillo i plaça del País Valencià ( fins i tot va ser batejada simbòlicament com Plaça del Quinze de maig durant el 15 M).
D’aquesta època , encara avui, queden petjades i cicatrius en molts carrers de València. Els estralls de la metralla de les bombes -gairebé totes elles de l’aliat de Franco a Itàlia, Benito Mussolini encara poden apreciar-se. Especialment, a Ciutat Vella.
València, com molts altres municipis de la costa mediterrània espanyola, va ser durament castigada per les bombes feixistes. Els avions de l’Aviació franquista, la Legió Còndor d’Alemanya i l’Aviazione Legionaria d’Itàlia, van llançar milers de bombes des l’u de gener de 1938 fins al 25 de juliol de aquest mateix any. Els bombardejos no van ser, però, alguna cosa exclusiu d’aquestes dates; algunes de les marques encara visibles a València daten de 1936.
El Cap i Casal es va convertir en un objectiu militar d’especial importància després de passar a ser capital de la República al novembre de 1936. Només dos mesos després, les primeres bombes, la majoria provinents de la base italiana a Mallorca, van caure sobre València. Es calcula que van morir 800 civils i més de 2.800 persones van resultar ferides a causa de les bombes, altres de la destrucció de 900 edificis. La casa consistorial de València no era només l’ajuntament, era una nova seu de Govern de la República. Per això, es va convertir en un objectiu estratègic. El 28 de maig de 1937 diverses bombes van caure sobre l’edifici i als voltants.