Qualsevol ciutat té al menys dos plans. Un actual i caòtic pel qual flueix en superfície la vida de la gent i un altre antic, més profund i espès, on s’ancora la història.
A València aquests dos nivells es troben comunicats per un vincle molt estret. Així, mentre un camina pel carrer de la Pau, en el moment menys pensat, pot emergir sense previ avís el passat que ens situa, com en el rodatge d’una pel·lícula, enmig d’un míting republicà.
A la cantonada amb el carrer de Comèdies hi havia el famós Cafè Ideal Room. Durant la guerra, diplomàtics, corresponsals, espies, escriptors, brigadistes de tots els punts cardinals es reunien en aquest local. Sota els seus ventiladors d’aspes, es van forjar esperances i amistats per a tota la vida, encara que també traïcions i desenganys, com en qualsevol lloc on la vida ensenya els budells.
València era llavors una ciutat oberta que representava per a tots els refugiats que venien famolencs del front, un paradís d’abundància amb l’aparador de Barrachina sempre ple de queviures.
A l’hotel Londres, on s’allotjaven els corresponsals estrangers, havia paella els dijous.
El Govern republicà es trobava a l’hotel Victòria, al carrer de les Barques, i allà el recepcionista donava per telèfon l’avís de bombardeig als hostes perquè es dirigissin al refugi. No hi havia carreres atropellades pels passadissos, sinó que es cedien el pas al replà de les escales mentre se sentien al lluny els timbals de les canoneres des del mar. Tots eren vells cavallers republicans.
